Recordo quatre figures vermelles al fons d’un carreró tan estret que en puc tocar les parets amb els braços estesos. Recordo la llum tènue que emet l’únic fanal del carreró. Recordo el rètol que il•lumina: Calle dei Todeschi. Recordo la porta oberta de casa, metàl•lica i els dos timbres amb cara de lleó.
Recordo el meu avi assegut a l’entradeta amb la cadira de cul d’espart i de color verd, recollint els últims grans de llum del dia, abans d’anar a sopar amb l’àvia.
La casa de la Jordina era just davant de la meva. Recordo que parlàvem de finestra a finestra. Vam lligar un cordill a cada una: hi penjàvem una llauna de conserves de l’àvia i la fèiem lliscar d’una finestra a l’altra. Dins d’aquella llauna ens escrivíem els nostres secrets i ningú els podia saber. Ens passàvem nits senceres parlant per la llauna; per nosaltres allò era màgia.
Agafo aire i obro els ulls. Veig el sostre marró amb les taques d’humitat del lavabo del veí de dalt. Uns regalims de suor salada em recorren el front, fregant-me els llavis. Em llevo del llit i els poms daurats de la porta del balcó s’aferren a les meves mans, obligant-me a sortir.
Em quedo mirant la ciutat tranquil•la. Miro el cel. Penso en els records del passat i on deu ser la Jordina. Ja fa set anys de l’accident i l’últim que en recordo és el seu crit desesperat pronunciant el meu nom...
Molts dies somnio amb aquell maleït dia i em desperto amb el crit ofegat de la Jordina.
La roba, que m’acaricia la pell, és fresca, i em calma l’ànima escaldada; m’esquitxo la cara amb l’aigua tèrbola de l’aixeta; miro al mirall i em quedo pensatiu: ja fa dos mesos que porto buscant algun indici de l’existència de la Jordina i avui és el dia que més aprop estic de trobar-la, només amb un número d’un carrer i una fotografia.
Aquesta informació la vaig obtenir gràcies a l’Hospital Sant Jaume, després de visitar una vintena d’hospitals de la comarca. Encara recordo els crits de la directora de l’hospital negant-me la informació, perquè jo no sóc un familiar de la Jordina. Gràcies a uns documents de propietat que m’acreditava com a veí seu i després de suplicar-li-ho, vaig aconseguir un nom d’un carrer del poble, on hi hauria d’haver un orfenat...
Vaig haver d’agafar dos autobusos i caminar una bona estona, per arribar a aquell carrer. Quan vaig arribar-hi tota esperança concebuda se’m va esvair. En el número tres no hi havia cap orfenat, sinó una casa particular.
Em va rebre una dona gran i molt simpàtica, que em va oferir una tassa de te. Em va confiar que la Jordina va ser una de les nenes que va habitar en aquell orfenat i, com que no va ser acollida per cap família, el supervisor la va criar com una filla més.
Em va explicar que l’orfenat es va traslladar a l’altra punta del carrer, perquè aquí no hi cabien. Em va dir que no hi anés ara perquè no em rebrien, ja que l’hora de visites havia acabat feia estona, però em va donar una foto de feia cinc anys. La foto estava feta davant d’aquella mateixa casa. Era l’últim dia que van passar tots allí, i estaven atrafegats pel trasllat. Tothom estava feliç i en un costat de la fotografia hi havia la Jordina amb un jersei verd i uns pantalons negres.
Al veure-la, vaig quedar sangglaçat. Vaig fer una abraçada a aquella dona i li vaig explicar la història. Ella, molt fascinada, em va convidar a quedar-m’hi a dormir, ja que era massa tard per tornar a casa, i així ho vaig fer.
Aquella nit no vaig poder tancar els ulls. Estava tan emocionat que sentia la suor recórrer el cos i un formigueig fred a la punta dels dits.
Vaig baixar per les escales en direcció a la cuina per prendre’m una infusió que pogués calmar-me el foc interior. Mentre escalfava l’aigua i preparava les herbes en una tassa, un soroll, provinent de la saleta, em va alertar. Caminant, cautelosament amb la tassa a la mà, em vaig dirigir cap a la sala d’estar.
Una antiga ploma, que tenia la punt ennegrida i desgastada, descansava en el terra fosc. Vaig deixar la tassa a la tauleta del costat de la butaca; vaig agafar la ploma daurada i la vaig posar en un dels prestatges de la llibreria. Aquella dona tenia una infinitat de llibres.
Em vaig fixar en dos de format exacte, però de color diferent. Un es titulava Dulce primavera i l’altre Palabras al viento. Vaig obrir-ne un i vaig veure que era un poemari de diferents poetes en castellà. Em vaig asseure a la butaca i amb la llum dolça de la làmpada de peu vaig llegir un poema a l’atzar:
Ahora, este caballero os deleitará a su merced.
De escudero: un papiro, una pluma y negro tintero
preparados para bailes de molinos y batanes.
Los versos caballerescos consagrados al ventero,
que aguarda doncellas de burdel y soldados banales.
Añejos libros heroicos proyectaron estable locura,
en reflejos arcaicos de oxidados metales,
alegorías y epítetos remachan mi armadura,
destruida por golpes a voces de Blanca Luna.
Sus condiciones: cesar mis sueños volviendo a mi cuna,
Toboso era mi cárcel guardada por Sansón Carrasco,
amigo que encerró anhelos en un fracasado frasco...
Después de mi muerte, el escudero siguió mi legado,
siéndole fiel al corazón, dejando la mente a un lado.
Ahora, escuderos, ¿cuál es vuestra merced?
Germán Bartolomé
Vaig intuir que eren poetes de tercera, ja que els versos no eren de gran qualitat. Mentre els tornava a llegir, una mena de calor em va recórrer el cos i em va deixar condormit amb aquell llibre com a llençol literari.
Em va despertar l’aroma del cafè. Vaig deixar el llibre al seu lloc, quan un raig de llum em va picar l’ullet. Vaig esmorzar engolint més que no pas mastegant i em vaig acomiadar d’aquella dona dolça, prometent-li que li escriuria explicant-li la trobada.
Amb la fotografia de la Jordina a la mà corro impacient carrer avall. La imatge de la dona se’m difumina, se m’esfuma la visió tot l’ambient que m’envolta i només veig la suposada casa de la Jordina. Ràpidament creuo la reixa metàl•lica i pujo els esglaons d’un salt. deixo anar un sospir i truco al timbre... S’apropen uns passos i el soroll del pany em penetra el cos en forma d’emoció transformada en por.
Em rep un home alt i molt ben plantat. Darrere d’ell, una quantitat de nens desmesurada; això no m’extranya, ja que estic en un orfenat. L’home em pregunta què desitjo i jo li pregunto per la Jordina. Ell, molt amable, em diu que no hi es en aquell moment i em demana el motiu de la meva visita. Jo, circumspecte, li explico que sóc un amic seu d’infància i que no la veig des dels atemptats de fa 7 anys. Ell arruga les celles, em convida a passar i a una tassa de te, ja que diu que m’ha d’explicar una cosa important.
Bec un glop de te, cosa que fa que em cremi per dins, ja que bull. L’home, de nom Arnau, m’explica que és el marit de la Jordina i que ells dos s’encarreguen d’organitzar i administrar l’orfenat, ja que l’anterior supervisor va morir fa menys d’un any.
Jo, impacient, li dic que no vull ser groller, però que m’expliqui on es la Jordina. Ell, sospirant, beu un bon glop de te i em mira. Els ulls se li entelen i m’explica que la Jordina és a l’hospital. El cor em fa un salt i amb un rajolí de veu li demano que segueixi. Em diu que feia tres mesos, la Jordina tenia uns marejos molt estranys, es desmaiava com si res i a vegades veia les coses en blanc i negre. Varen anar al metge i els va dir que tenia un tumor al cervell i que estava molt avançat, cosa que negava qualsevol esperança.
L’Arnau ofegat en un plor desmesurat es tapa la cara, com si s’avergonyís de plorar davant meu, i em confessa que pot morir en qualsevol moment. En aquell instant, encara em van venir més ganes de veure-la que abans, encara que fos en el pitjor dels estats.
Li demano a l’Arnau que m’acompanyi a l’hospital, per veure-la, i ell hi accedeix encantat.
El vent entra amb molta força per la finestra mig oberta. L’Arnau va bastant ràpid, com si no hagués vist la Jordina en molt de temps. Girem en un revolt i veiem l’hospital. Aparquem al més ràpid possible i desassossegadament ens endinsem en aquell món.
A mida que anem passant per davant de les habitacions, l’Arnau va saludant tota la gent amablement, mentre caminem ràpidament per aquell passadís. L’Arnau entra primer i diu en veu alta, que li porta una sorpresa. Lentament, entro a l’habitació. La Jordina al principi fa cara d’estranyada, però a mida que em vaig apropant va somrient, i arriba un moment que diu el meu nom entre llàgrimes. Cautelosament, l’abraço amb totes les meves forçes i també deixo anar alguna llàgrima.
Abans que em pogui preguntar res, trec un petit pot de la butxaca de la meva gavardina. El pot és la vella llauna de conserves amb un parell de campanetes blaves plantades. Aquestes flors em recorden la Jordina, ja que el color de les campanetes és el mateix que el dels seus ulls blaus. La Jordina, al veure la llauna, encara arrenca més a plorar i recorda aquelles llargues nits.
Hem estat tot el dia els tres xerrant pels descosits de tot, menys de la malaltia que afecta la Jordina. Hem estat rient, plorant, parlant...però això s’acaba, perquè estem fora de l’horari de visites. M’acomiado de la Jordina; a tots dos ens brillen els ulls. L’Arnau s’ofereix per portar-me a casa i jo no m’hi nego, ja que estic bastant cansat.
Només d’entrar a casa, em fico al llit sense treure’m la roba i agafo el son com el nen més feliç del món.
Són les sis del matí i el so del telèfon em desperta. Ja fa estona que sona, així que l’agafo.
Es la veu moixa de l’Arnau i em comunica que a un quart i cinc de quatre de la matinada ha mort la Jordina.
Entre plors, li dono les gràcies per trucar i penjo.
Em poso les sabates i baixo al carrer. Recorro uns quants carrers, fins a arribar als penya-segats de la platja.
Camino a poc a poc, escoltant els sorolls que m’envolten i en una mescla de sons sembla que em parla la Jordina. Cada cop m’apropo més a la punta de la muntanya. Des d’aquí hi ha una vista increïble, escolto el mar ferotge com brama al picar contra les roques.
Respiro amb profunditat, com si fos l’últim respir, i tanco els ulls.
gbc
